Viure amb càncer

El xoc de rebre un diagnòstic positiu es pot associar a sentiments de por, ràbia o tristor. No convé dissimular-los ni reprimir-los. La millor manera de disminuir el patiment que pot comportar la malaltia és acceptar-los i comunicar-los. Naturalitzar la situació li evitarà soledats i incomprensions que dificultarien el procés oncològic. A més, si insistix a fer veure que no passa res, que tot continua igual, els sentiments reprimits poden aparéixer de la manera més inadequada (en forma d’atac d’ira o plor, per exemple) en situacions inapropiades. El millor és que parle amb els seus familiars i amics per a informar-los del diagnòstic i dels passos que seguirà. A més, convé que confie a una persona les seues pors i ànsies davant de la malaltia i el seu tractament, perquè, d’una banda, es descarregarà, i d’una altra, podrà observar-los amb una certa distància quan encara són controlables. Açò l’ajudarà a trobar i aplicar solucions. Compartint, esta càrrega es fa més lleugera. En este sentit, és important que s’enfronte a les incidències del seu procés una a una, per a evitar la sensació d’acumulació i fer-les més manejables. I, sobretot, és essencial que abandone tota idea de culpabilitat respecte a la seua malaltia, encara que s’haja exposat a determinats factors de risc. El càncer és fruit d’una combinació de múltiples elements, no és culpa seua. Tampoc ha de considerar-se dèbil per sentir-se deprimit o nerviós. Són sentiments naturals enfront d’una malaltia seriosa i, amb el temps, l’acceptació de la nova situació contribuïx a fer-los desaparéixer. Si no és així, sempre pot acudir a un professional per a obtindre una ajuda extra o recórrer a tècniques de relaxació. Potser el més urgent és trobar les formes d’afrontar la situació que siguen més adequades. D’altra banda, és recomanable que comente amb el seu metge el seu estat d’ànim, perquè podria veure’s afectat per l’acció d’alguns tractaments sobre els nivells hormonals de l’organisme. A més, expressar al metge com se sent li permetrà entendre’l millor. Per a evitar sentiments i pensaments negatius, tinga sempre en ment que un malalt és més que una malaltia: és una persona. El càncer no pot convertir-se en el centre de la seua vida. Planifique activitats diàries que l’acosten a objectius que el satisfacen, i prioritze les seues obligacions, respectant els seus horaris per a l’atenció personal i el descans. Respecte a esta qüestió, és important que es deixe cuidar. Decidisca amb quins familiars i amics vosté desitja i necessita compartir el procés de la seua malaltia. També ells necessiten saber el que li passa per a poder actuar més apropiadament. Açò els farà sentir-se útils i vosté obtindrà alhora assistència i suport. Una bona oportunitat de fer-ho són les proves, les consultes externes i les sessions de tractament. És recomanable que acudisca acompanyat, entre altres coses perquè els seus familiars poden ajudar-lo a retindre i comprendre la informació que li transmeta el personal mèdic sobre el seu procés. Hi ha pacients que preferixen saber el mínim sobre el seu cas per a evitar angoixar-se. Uns altres, en canvi, necessiten conéixer amb detall els tractaments que se li apliquen per a evitar l’ansietat de la incertesa. Per això, la comunicació amb l’equip mèdic que el tracta és un punt fort per a enfrontar-se a la malaltia oncològica. Explique-li quin grau d’informació necessita i utilitze una llibreta de notes per a apuntar els seus símptomes, l’evolució i les preguntes, a fi de no caure en oblits durant les consultes. Fora d’estes, és inevitable que escolte o trobe comentaris respecte al càncer entre els seus coneguts i amics o en els mitjans de comunicació. Esforce’s a prestar atenció només a aquells que provenen de fonts contrastades, fiables i, sobretot, no oblide mai que cada pacient experimenta el càncer i els seus tractaments de manera personal. Açò l’ajudarà a evitar comparacions.  

Una vegada comence el tractament del seu cas, intente centrar-se en el que en coneix, no en anticipacions sobre com pot afectar-lo, i no perda de vista l’objectiu amb què s’aplica: la seua curació. És possible que experimente efectes secundaris que afecten la seua salut o el seu ànim. Recorde que són temporals, que desapareixeran quan cesse el tractament, i que el malestar que produïxen no és el de la malaltia en si mateixa. Potser està millorant sensiblement del seu procés oncològic encara que el tractament li produïsca molèsties físiques. A l’hora d’enfrontar-se a les diverses tècniques i fàrmacs que s’apliquen contra el càncer, ha de cuidar al màxim la seua salut per a oferir un organisme el més resistent possible. Per tot això, és aconsellable evitar el tabac i el consum de begudes alcohòliques, el sobrepés, la sobreexposició solar, seguir una “dieta mediterrània”, fer exercici i respectar uns horaris de descans. És molt probable que també la seua vida sexual experimente canvis. Açò pot ser a causa de les reaccions emocionals associades al diagnòstic de la malaltia i també a les possibles seqüeles físiques dels seus tractaments. Ben sovint, la pèrdua d’interés o les disfuncions poden desaparéixer una vegada finalitzat el tractament. Però si persistixen, no oblide que la sensibilitat sempre perdura, encara que canvien alguns aspectes de les seues relacions. La sexualitat és una forma més de comunicació amb la seua parella, de manera que es poden introduir (amb l’ajuda d’un psicòleg en el cas que siga necessari) noves i diferents formes de relacionar-se. Tot això millorarà la sensació de benestar personal.

A més d’estos canvis, i una vegada finalitzats els tractaments, també pot sentir l’amenaça que el càncer torne a aparéixer, sentir por de tornar a passar pel mateix procés, de no poder superar novament la malaltia, de no poder aguantar de nou els tractaments. Esta por també es coneix com la síndrome de l’espasa de Dàmocles, i es pot descriure com la sensació de viure amb una constant incertesa i por de la recaiguda de la malaltia, especialment davant de les situacions com les revisions i els controls mèdics o davant de qualsevol nou dolor o molèstia física. Sens dubte, es tracta d’un temps de profund canvi en la vida de la persona. U no entén per què li “ha tocat” tindre esta malaltia, què ha pogut fer perquè açò passara i, el més important, es preguntarà com eixir-ne. Moltes persones que passen per un càncer relaten que les seues vides efectivament han canviat, però per a millor. Canvia la seua jerarquia de valors, i amb això es permeten decidir viure una vida més coherent d’acord amb les seues necessitats, i per tant més autèntica. És a dir, si es vol, pot ser una oportunitat per a una vida més plena. En l’actualitat, esta experiència es definix amb el terme creixement posttraumàtic. Tot i això, si s’adona que estos temors i canvis el desborden i no el deixen normalitzar la seua vida, considere la possibilitat de sol·licitar ajuda a un professional. La Fundació IVO està composta per un equip de psicooncòlegs preparats per a ajudar-lo a manejar estes situacions de por i incertesa.

Al principi, és normal reviure l’experiència inicial del diagnòstic, però en esta ocasió les reaccions emocionals probablement seran més intenses. En este moment sorgix la por que els tractaments no siguen prou eficaços, de no ser capaç de superar-ho esta vegada i de sentir d’una manera més punyent la incertesa, la tristor… Una recaiguda significa una nova complicació en el procés de curació, però per difícil que li parega pot continuar tenint les regnes de la seua vida i de la malaltia. Després d’un període d’adaptació a la nova situació, es poden plantejar nous objectius que aniran canviant al llarg del procés. El càncer es concep en l’actualitat com una malaltia crònica amb tractaments cada vegada més individualitzats als quals s’incorporen constantment els nous descobriments científics. Els avanços en els mètodes diagnòstics i tractaments permeten que hui en dia puga controlar-se o cronificar-se la malaltia en un important percentatge de casos. Però no oblide que vosté és el protagonista de la seua vida, no la malaltia