Menu
El càncer de mama és una malaltia en què les cèl·lules de la mama es multipliquen sense control, es tornant canceroses i donen lloc a l’aparició d’una massa de cèl·lules transformades (tumor), amb creixement i multiplicació anormals.
Però per a conéixer amb rigor què és el càncer de mama, convé aprofundir una mica més en l’anatomia de la mama femenina. La mama està formada per lòbuls que al seu torn es divideixen en estructures més xicotetes anomenades «lobels». Els lobels són els encarregats de produir llet durant el període de lactància d’una dona. Aquesta llet viatja des del lobel fins al mugró a través d’uns conductes anomenats ductes.
Addicionalment, i com succeeix en totes les parts del cos, les mames tenen vasos limfàtics que comuniquen amb uns òrgans xicotets i redons anomenats «ganglis limfàtics». Els ganglis limfàtics són els encarregats de protegir el nostre cos de tot allò que consideren estrany: atrapen cèl·lules tumorals, bacteris i altres substàncies nocives.
Tal com el coneixem en gran part dels casos, el càncer de mama és una malaltia que s’origina en la glàndula mamària, concretament en els conductes o tubs que porten la llet al mugró, o en els lobels, que són les glàndules que produeixen la llet. És una malaltia que afecta majoritàriament dones, encara que també pot donar-se en hòmens.
El tipus de càncer de mama dependrà de quines cèl·lules de la mama es tornen canceroses. Però en termes generals, existeixen dos tipus de càncer de mama:
Càncer de mama in situ o no invasiu. En aquest càncer, les cèl·lules tumorals se situen en els conductes o en els lobels de la mama, però no s’han disseminat a la resta del teixit mamari sa. Per tant, es tracta d’un tumor amb millor pronòstic respecte a tumors invasius.
Càncer de mama invasiu. Durant la seua evolució, el càncer de mama pot créixer de manera local, envaint altres parts de la mama o estructures veïnes com, per exemple, la paret toràcica i la pell. D’altra banda, quan hi ha disseminació limfàtica, el càncer s’estén a través dels vasos limfàtics cap a l’axil·la o a través dels vasos sanguinis que posseeix la mama i afecta altres òrgans com l’os, el pulmó o el fetge. Quan ocorre això, es denomina «metàstasi».
En funció de l’avanç i la gravetat de la malaltia, el càncer de mama també es classifica en:
L’estadificació del càncer de mama s’utilitza per a descriure la seua grandària, la seua extensió i si s’ha disseminat des de l’òrgan on es va iniciar. Per al càncer de mama hi ha cinc estadis (del 0 a l’IV) i el seu pronòstic empitjora com més alt siga l’estadi.
L’estadificació del càncer de mama s’utilitza per a descriure la seua grandària, la seua extensió i si s’ha disseminat des de l’òrgan on es va iniciar. Per al càncer de mama hi ha cinc estadis (del 0 a l’IV) i el seu pronòstic empitjora com més alt siga l’estadi.
En 2021 es van diagnosticar a Espanya 33.375 nous casos de càncer de mama
La supervivència de dones amb càncer de mama després de 5 anys és del 86 %
La probabilitat estimada de desenvolupar càncer de mama és d’1 de cada 8
En l’actualitat, es desconeix quines són les causes del càncer de mama i per què s’origina, però sí que es coneixen els denominats factors de risc, això és, situacions que poden augmentar la probabilitat de desenvolupar o patir un càncer de mama.
Cal recordar que comptar amb un o diversos factors de risc no implica que es vaja a patir càncer en el futur. D’igual manera, el fet de no comptar amb un factor de risc no significa que mai es puga patir càncer de mama.
Els símptomes més habituals són:
Davant l’aparició d’algun d’aquests símptomes, és prioritari acudir al metge o especialista. Gràcies al diagnòstic precoç mitjançant mamografia, el càncer de mama és un tumor que es pot diagnosticar precoçment fins i tot abans que la pacient detecte cap símptoma. És recomanable realitzar aquesta mamografia a partir dels 45-50 anys (a la Comunitat Valenciana als 45 anys). La Fundació Institut Valencià d’Oncologia compta des de l’any 1982 amb una Unitat de Diagnòstic Precoç, on realitza cribratge mamogràfic per a detectar el càncer de mama.
Gràcies al diagnòstic precoç mitjançant mamografia, el càncer de mama és un tumor que es pot diagnosticar precoçment fins i tot abans que la pacient detecte cap símptoma.
L’IVO compta des de l’any 1982 amb una Unitat de Diagnòstic Precoç, on realitza cribratge mamogràfic per a detectar el càncer de mama. És possible contactar directament amb la unitat per a demanar cita.
El càncer de mama és dels pocs càncers que poden ser detectats precoçment per mitjà de proves mínimament invasives. La coneguda mamografia s’ha acreditat com la millor i més efectiva prova de garbellat del càncer de mama. No obstant això, en la detecció i diagnòstic del càncer de mama, el procés és el següent:
L’exploració física rutinària, tant per part de la pacient com per un metge, és la primera prova important en el diagnòstic.
Davant la sospita de càncer de mama per l’aparició d’una protuberància o d’altres símptomes associats a aquesta malaltia, com ara canvis en la pell de la mama o la retracció del mugró, s’iniciaria el procés de diagnòstic radiològic amb l’objectiu de realitzar una exploració per imatges de la mama.
Si després de l’exploració física existeix una sospita de neoplàsia o càncer, serà necessari realitzar una mamografia, que és una radiografia de la mama.
L’Institut Valencià d’Oncologia compta amb una unitat de diagnòstic precoç del càncer de mama amb més de 40 anys d’experiència en el diagnòstic.
Per a conéixer amb més precisió si la protuberància o tumor detectat és sòlid o és un quist ple de líquid, es realitzarà una ecografia (tecnologia que utilitza ones sonores d’alta freqüència per a crear una imatge de l’interior). Si les anteriors proves no resulten concloents, es realitzarà una ressonància magnètica, que utilitza camps magnètics i ones de ràdio per a reproduir imatges detallades i permet així detectar la presència de tumors múltiples.
El següent pas seria la presa d’una mostra de la lesió. En gran part dels casos, es practicarà una biòpsia amb agulla gruixuda (BAG), ja que permet obtindre una quantitat de teixit major que la punció-aspiració amb agulla fina (PAAF) i per tant oferir un diagnòstic més precís. En tots dos casos, s’obté una mostra de cèl·lules o teixit mamari per a estudiar-ho en el microscopi per un especialista en anatomia patològica.
Una biòpsia és l’obtenció de teixit localitzat en qualsevol part del cos per a posteriorment examinar-lo amb un microscopi i determinar la presència d’una malaltia. En funció de l’abast i de la sospita sobre el diagnòstic, la biòpsia pot realitzar-se per a extirpar una xicoteta mostra de teixit amb una agulla, mentre que en altres situacions la biòpsia pot suposar la resecció completa d’un nòdul o protuberància sospitosa. En cada cas, el professional mèdic encarregat de la seua realització li donarà instruccions al pacient d’acord amb el tipus de biòpsia elegit.
En els casos de càncer de mama, la biòpsia dels ganglis limfàtics és un aspecte molt important, ja que permet l’estadificació del càncer de mama; es realitza per a confirmar o excloure l’afectació/extensió tumoral als ganglis limfàtics axil·lars.
El diagnòstic definitiu del càncer de mama es realitza després d’observar les cèl·lules malignes sota el microscopi i l’estableix l’especialista en anatomia patològica. Com hem comentat prèviament, el patòleg identifica l’origen de les cèl·lules tumorals: ductals, lobel·lars o d’altre tipus; la seua capacitat invasiva: tumor infiltrant o no infiltrant; el grau histològic; l’expressió o no de receptors hormonals, estrògens i progesterona; l’expressió o no de la proteïna HER2.
El patòleg emet un informe on explica tots aquests aspectes que seran crucials per a decidir la millor opció terapèutica per al pacient.
Actualment, la major part de tècniques diagnòstiques són realitzades pel patòleg. En ocasions especials, es realitzen altres tècniques per a l’anàlisi de mutacions en gens concrets per part del Servici de Biologia Molecular. Aquestes tècniques es realitzen principalment en càncers de mama metastàtics, ja que la identificació de mutacions en gens específics permetrà oferir tractaments dirigits contra la mutació detectada; és el que coneixem com a «tractament personalitzat».
Amb tota la informació obtinguda, tant de l’entrevista amb el pacient per a conéixer antecedents, símptomes i l’exploració física, com dels resultats de les tècniques d’imatge i l’informe del patòleg, el quadre mèdic del Servici del Càncer de Mama en l’Institut Valencià d’Oncologia i membres del Comité de Tumors de Càncer de Mama, de manera conjunta i després d’avaluar cada cas de manera individual, oferiran al pacient la millor opció terapèutica, així com possibles alternatives.
El càncer de mama, el càncer d’ovari i el càncer colorectal són els tumors que s’associen amb major freqüència amb les síndromes hereditàries.
L’objectiu del Consell Genètic és identificar a aquelles persones portadores d’una mutació patogènica en gens que actualment se sap que estan associats a presentar un major risc de desenvolupar un tipus o diversos tipus de neoplàsies. En molts casos, aquestes persones tenen una història familiar suggeridora de transmissió hereditària i encara que probablement no existeixen indicis clínics de patir càncer, sí presenten una alta probabilitat de desenvolupar-ho en un moment donat de la seua vida. Generalment, serà el metge especialista qui remeta al pacient o familiar a la Unitat de Consell Genètic de Càncer (UCGV) per a completar l’estudi.
D’acord amb les guies internacionals de pràctica clínica, es recomana oferir un test genètic quan:
El tractament de pacients amb càncer de mama depén de molts factors, però principalment és important considerar l’extensió de la malaltia, conegut com a «estadi», el tipus de càncer de mama segons l’informe d’anatomia patològica i l’avaluació del risc del pacient.
Davant un cas de càncer de mama, l’objectiu de la cirurgia és extirpar el tumor i analitzar els ganglis de l’axil·la (limfadenectomia) sempre amb la premissa d’optar per la tècnica quirúrgica menys agressiva adaptada de manera individual. De manera resumida, per a la dona amb càncer de mama existeixen dos grans tipus de cirurgies:
Un dels primers llocs on es dissemina el càncer de mama són als ganglis limfàtics de l’axil·la. El pronòstic del càncer de mama es determinarà en funció de si el càncer s’ha estés a aquests ganglis i en quina mesura. L’única manera de saber-ho és examinar-los sota el microscopi, i per a això, cal extirpar alguns ganglis per a posteriorment analitzar-los. Aquest procediment té efectes secundaris que poden arribar a ser molt molestos, com la limitació temporal dels moviments del braç, adormiment o inflamació del braç, també conegut com «limfoedema».
En un grup específic de pacients, especialment en aquells en els quals clínicament no existeix afectació tumoral dels ganglis sentinella, una alternativa a la limfadenectomia pot ser la biòpsia del gangli sentinella, que és el primer gangli on és possible que el tumor es dissemine. El procediment consisteix a injectar una substància radioactiva prop del tumor que fluirà pels conductes limfàtics fins arribar als ganglis limfàtics, per tal de detectar quin és el primer a rebre aquesta substància i analitzar-lo després d’extirpar-lo. En cas d’obtindre un resultat negatiu, ja no seria necessària la realització de la limfadenectomia i la pacient evitaria patir els seus efectes secundaris, que hem descrit abans.
La radioteràpia és un tipus de tractament que utilitza radiació ionitzant per a destruir cèl·lules tumorals i impedir el seu creixement. Danya l’ADN d’aquestes cèl·lules i provoca la seua mort. S’utilitza com a tractament complementari a la cirurgia. Generalment, s’administra després de la cirurgia conservadora o bé en alguns casos després d’una mastectomia.
La radioteràpia pot aplicar-se en la mama, en la paret toràcica i/o en les àrees ganglionars locoregionals com l’axil·la o a nivell supraclavicular. La forma habitual d’administració és la radioteràpia externa, s’administra per mitjà d’una màquina (accelerador lineal). La duració del tractament pot oscil·lar entre dies o setmanes, en funció de diferents factors; igual que ocorre amb la cirurgia, sempre es buscaran estratègies efectives, de la menor duració possible i amb la menor quantitat d’efectes secundaris associats.
Com a tractament complementari a la radioteràpia externa o fins i tot com a alternativa en alguns casos, s’empra també la radioteràpia interna o braquiteràpia, que consisteix a introduir material radioactiu en la zona del tumor.
La quimioteràpia és l’administració de fàrmacs, habitualment per via intravenosa, amb l’objectiu de destruir les cèl·lules tumorals disperses per l’organisme a les quals la cirurgia i la radioteràpia no poden atacar. Es descriu com un tractament adjuvant quan és administrat després d’una cirurgia. Mentre que si s’empra quimioteràpia per a reduir la grandària del tumor abans de la cirurgia, es denomina quimioteràpia «neoadjuvant». La decisió sobre si s’administra abans o després de la cirurgia es prendrà en el comité multidisciplinari i posteriorment serà consensuada amb el pacient.
El tractament de quimioteràpia s’administra en cicles, i el número de cicles i la seua duració dependrà de cada cas; cada cicle té una duració mitjana d’entre una setmana o de 2-4 setmanes. El motiu pel qual un tractament de quimioteràpia s’administra en cicles radica en la pròpia efectivitat del tractament: s’administra en cicles per a atacar les cèl·lules canceroses quan són més vulnerables i alhora donar temps a les cèl·lules sanes i normals del cos a recuperar-se del mal patit pel tractament.
La quimioteràpia comporta una sèrie d’efectes secundaris, entre els quals destaquen el cansament, les nàusees i vòmits, i la caiguda temporal del cabell, entre d’altres. Igual que ocorre amb les teràpies locals (cirurgia i radioteràpia), s’intenta administrar quimioteràpia únicament en aquell grup de pacients on els potencials beneficis en termes de reducció del risc de recidiva siguen superiors als efectes secundaris. L’ús actual de plataformes genòmiques pot reduir l’administració de quimioteràpia fins al 40% dels casos. En el nostre centre, és possible sol·licitar la realització d’aquesta determinació en aquells casos en els quals està indicat.
L’estrogen i la progesterona són hormones sexuals presents en les dones de manera natural. Alguns tumors de mama depenen del subministrament d’aquestes dues substàncies per a créixer, fins al 70% dels càncers de mama, com hem indicat prèviament. Quan les cèl·lules tumorals conserven aquests receptors hormonals, és possible administrar un fàrmac o tractament hormonal que ha demostrat reduir el risc de recaiguda del tumor i millorar la supervivència. La teràpia hormonal pot ser administrada per via oral i presenta menys efectes secundaris que altres tractaments com la quimioteràpia. La duració d’aquest tractament pot variar entre 5 i10 anys. El seguiment dels possibles efectes secundaris es realitzarà per part de l’oncòleg mèdic, així el pacient acudirà a revisions trimestrals o semestrals per a conéixer els possibles efectes secundaris així com símptomes relacionats amb altres tractaments o aquells que pogueren fer sospitar una possible recidiva tumoral.
Entre el 15-20 % dels càncers de mama presenten una sobreexpressió de la proteïna HER2, són els tumors coneguts com «HER2 positiu». La proteïna HER2 és una proteïna transmembrana que presenta una porció en l’exterior de totes les cèl·lules mamàries i una altra interior que promou el creixement. Quan el tumor presenta una elevada quantitat d’aquesta proteïna, el càncer tendeix a propagar-se més ràpid que altres tipus de càncers de mama. Actualment, existeixen fàrmacs coneguts com a «anticossos monoclonals» (trastuzumab i pertuzumab), que actuen sobre les cèl·lules tumorals capaces de produir la proteïna HER2 en excés, de forma que detenen o redueixen el seu creixement. Dit d’una altra manera, aquests fàrmacs són capaços de canviar la història natural d’aquest subtipus de càncer de mama, canviant el mal pronòstic per un bon pronòstic gràcies a la seua gran eficàcia. Aquests agents solen administrar-se combinats amb quimioteràpia durant dotze mesos.
El càncer de mama és dels pocs càncers que es poden detectar de manera precoç per mitjà de proves mínimament invasives. La coneguda mamografia s’ha acreditat com la millor i més efectiva prova de cribratge del càncer de mama. No obstant això, en la detecció i diagnòstic del càncer de mama, el procés és el següent
El Comité de Tumors de Mama està format per un equip multidisciplinari de professionals experts
L'equip de professionals del servici acompanya al pacient oncològic en tot el procés de la malaltia
La Secció de Mama del Servici de Cirurgia s'encarrega de la cirurgia en pacients amb càncer de mama
Un assaig clínic és un estudi d’investigació dut a terme amb persones que permet obtindre més informació sobre com reacciona el cos davant determinats tractaments. Generalment, s’intenta descobrir fàrmacs que o bé milloren l’eficàcia dels tractaments que fins ara suposen la millor opció terapèutica per als pacients, o bé, presenten una eficàcia similar però amb un perfil de toxicitat millor.
Si tenim en compte que quasi tots els tractaments disponibles en l’actualitat són el resultat d’investigacions clíniques, es fa evident la rellevància dels assajos clínics.
L’IVO disposa d’una unitat d’assajos clínics per a tots els tipus tumorals i participa en estudis fase I-III, entre d’altres. Fins ara hem participat en més de 100 estudis per al càncer de mama, alguns d’ells dissenyats pels nostres investigadors i que s’han convertit en la nova opció terapèutica per a diferents tipus de càncer de mama, com luminals, triple negatiu o HER2 positiu.
Cada tipus de càncer requerirà un tractament concret i els efectes secundaris dependran en gran manera de quin siga el tractament aplicat a cada pacient amb càncer. El seguiment i maneig dels mateixos serà portat per l’especialista corresponent. No obstant això, existeixen efectes secundaris comuns per a cada tipus de tractament.
Els efectes secundaris de qualsevol teràpia contra el càncer es classifiquen segons un nivell de graus del 0 al 5, on 0 indica l’absència d’efectes, 1 el nivell més lleu, 2 el nivell moderat, 3 el nivell greu, 4 el nivell molt greu i 5 la defunció deguda a aquests.
L’objectiu és identificar el grau de cada efecte secundari que puga patir el pacient per a evitar que augmente el seu nivell. El maneig pot incloure mantindre les mateixes dosis del tractament, pausar-lo temporalment, reduir la dosi o detindre’l de manera definitiva.
Després de la cirurgia del càncer de mama, un alt percentatge de pacients pateixen una seqüela que es coneix com «limfoedema» o «edema limfàtic». Succeeix quan el braç de la mama afectada s’inflama per l’acumulació de líquid a causa del fet que la cirurgia del càncer de mama sovint comporta l’extirpació dels ganglis limfàtics de l’axil·la, el que dificulta l’eliminació de la limfa, que s’acumula al braç i provoca un edema.
Davant l’aparició d’un limfoedema, s’aconsella extremar la higiene en la pell del braç afectat, evitar roba massa cenyida en muscles i braços, evitar extraccions de sang i prendre la tensió en eixe braç, no aplicar calor excessiva en la zona, no carregar pes amb eixe braç, ni utilitzar rellotges o polseres. També es recomana la pràctica d’alguns exercicis que ajudaran a mantindre la mobilitat del braç. El personal fisioterapeuta especialitzat ajudarà i orientarà a la pacient davant l’aparició d’un limfoedema, que es pot tractar amb un drenatge o massatge limfàtic i amb un embenatge de compressió, sempre sota la seua supervisió.
També poden aparéixer alguns efectes secundaris comuns a la radioteràpia, com ara el dolor i la inflamació en la mama on s’aplica la radiació, la fatiga, i la irritació de la pell. El metge especialista indicarà en cada cas com remetre aquests efectes secundaris, però utilitzar cremes pot ajudar amb la irritació, així com evitar exposar la pell a la radiació solar.
Els efectes secundaris de la quimioteràpia per a tractar el càncer de mama varien en funció de la quantitat, el tipus i la dosi dels fàrmacs utilitzats. Cada pacient ha de consultar amb el seu metge quins es poden preveure en cada cas.
En general, el cansament o la fatiga s’ha descrit com un dels efectes secundaris més estés; ja siga ocasionat pel propi càncer o pel tractament. La recomanació sempre dependrà del metge o especialista que tracte la pacient. Convé sempre consultar amb el personal mèdic, que ajudarà la pacient a suportar millor aquest cansament. També, les nàusees i els vòmits són comuns en pacients que reben quimioteràpia; gràcies al desenvolupament de nous fàrmacs es poden controlar en més del 80% dels casos. Finalment, cal destacar que gran part dels efectes secundaris de la quimioteràpia contra el càncer de mama són majoritàriament temporals i poden controlar-se amb medicaments; el personal mèdic especialitzat ajudarà el pacient a controlar-los.
Tant si es rep la notícia del diagnòstic inicial de càncer de mama com d’una recaiguda, afrontar el fet de patir aquesta malaltia pot provocar un impacte emocional indiscutible. Cada persona té la seua pròpia manera de fer front a un diagnòstic de càncer de mama, però existeixen algunes recomanacions que poden ajudar el pacient en aquest procés:
Per a completar aquesta informació, un equip multidisciplinari de professionals de la Fundació IVO ha elaborat una completa guia del càncer de mama que pot descarregar-se a continuació en format PDF.
© 2022 IVO Fundació Institut Valencià d'Oncologia